1461170793316La compassió (del llatí cumpassio, traducció del vocable grec sympathia, literalment «sofrir junts»), és un sentiment humà que implica l’acolliment del sofriment de l’altre i el desig d’alleujar-ho, reduir-ho o eliminar-ho.

Un sentiment que, més enllà de la seva vinculació amb les religions, proporciona com l’evidència científica constata, provats beneficis per a la nostra salut emocional, física i mental (Veure el protocol “Terapia de compasión basada en los estilos de apego”, de Javier García Campayo, director de l’equip de recerca Mindfulness y Compasión de la Universidad de Zaragoza).
Un sentiment que moltes vegades s’ha associat amb connotacions negatives fins i tot ofensives, encara que crec pertinent llevar a aquest vocable aquesta percepció de llàstima i atorgar-li la consideració d’allò més lloable i bonic, exemplar i sublim de la nostra condició humana. Amor en la seva pura accepció, amor que sana.
Aclarir que la compassió és més que l’empatia, que és la capacitat d’entendre intel·lectualment la conducta i els sentiments de l’altre i també, una mica més que la simpatia o la reacció que ens porta a sentir l’emoció que està sentint l’altre. La compassió exigeix que ens adonem del sofriment i, malgrat els sentiments i pensaments negatius que podem sentir, comprometre’ns en l’ajuda del que pateix.
Dir que, encara que tots exercim cert grau de compassió aquesta és generalment parcial. Amb els nostres familiars i amics és més fàcil encara que ens resulta més difícil amb els desconeguts i les persones que ens resulten desagradables. Ni que dir amb els quals considerem els nostres enemics! A més, és més fàcil sentir compassió pels éssers el sofriment dels quals és evident, encara que no tant pels quals gaudeixen de millor posició o pels quals cometen accions nocives.
No obstant, hi ha un aspecte que no podem obviar: la compassió ben entesa comença per un mateix i això que podria semblar egoista, no ho és.
Normalment som tan orgullosos que no ens permetem ensopegar, per això la compassió comença per acceptar el que som i experimentar l’amabilitat cap a les errades i les incompetències pròpies, donant-nos l’oportunitat d’aprendre d’aquestes.
Encara que acceptar-nos com som, no jutjar-nos, no vol dir no ser conscients que alguna cosa hem de fer. Al contrari, des de la sinceritat del que hi ha abordar i elaborar allò que ens limita (malaltia, pors, ansietats, addiccions, etc.). Si comprens això podràs entendre la compassió cap als altres, doncs donaràs als altres el que et dónes a tu mateix. Per ventura pots donar allò que no tens? Si no puc ser compassiu amb mi mateix, com puc ser-ho amb els altres?
Com planteja la doctora Kristin Neff es precisen tres elements en la autocompassió: 1-Self-kindness, tractar-se a un mateix amb amabilitat i afecte en lloc de criticar-se amb duresa. 2-Adonar-nos de la interdependència i interconnexió de tots els éssers. Desenvolupar un sentit d’humanitat que reconegui que la imperfecció és alguna cosa característic de l’experiència humana i, 3-La consciència plena o mindfulness. Ser conscients que participem de les llums i ombres de qualsevol ésser humà ens permet posar en perspectiva el nostre sofriment i considerar la part de responsabilitat que tenim en ell. Experimentar el moment present sense sobre-identificar-nos amb les pròpies emocions. Un estat mental obert i receptiu en el qual observo les meves sensacions i pensaments sense tractar de suprimir-los, engrandir-los o deixar-me arrossegar per ells. Tot això, sense caure en el victimisme o la auto-indulgencia.
Recordar que Pema Chödron parla també de la “compassió idiota”. Una tendència a donar als altres el que ells reclamen perquè no pots tolerar veure’ls sofrir. No els estas donant el que precisen, estàs fugint de la sensació de no poder veure’ls sofrir. Dit d’una altra forma, ho estàs fent per tu, no per ells.
Finalment vull ressenyar que, la por a actuar compassivament és una de les barreres que trobem per desenvolupar-la. Temor a mostrar compassió perquè pensem que és de febles, perquè creiem que atempta contra la nostra identitat o perquè desperta en nosaltres emocions negatives insuportables. Perquè sentim inquietud o ràbia a deixar-nos cuidar, perquè pensem que no ens la mereixem. Perquè atempta contra els nostres interessos o contra els del grup al que pertanyem, etc. En definitiva, un fruit enverinat del que es coneix com una criança sense inclinació segura. Quan, com bé expressa la psicopedagoga Fanny Libertun: “la compassió no és un luxe, és una necessitat per al nostre benestar, capacitat de recuperació i supervivència”.
Més enllà de eros (desig) i philia (amistat) ens trobem amb àgape, una transformadora experiència en la qual l’amant només té en compte el benestar de l’ésser estimat. Tres tipus d’amor, des de la dimensió més física a la més espiritual. Tres expressions que com escriu el psicòleg Walter Riso: “només en la presència activa i interrelacionada del desig, l’amistat i la compassió, l’amor es realitza. L’amor incomplet dol i emmalalteix”.

Sigui com sigui, la nostra existència com a humanitat i també com a individus milloraria considerablement si conreéssim la compassió una miqueta cada dia i, especialment si aconseguíssim ampliar l’àmbit d’aquesta fins a abastar, sense excepció, a tots els éssers sensibles.

Pd: Aquí tens un enllaç per descarregar-te el capítol 8 del libre ‘Mindfulness y compasión’.  del Dr. Javier García Campayo.


buddha-2920454_960_720 (2)El
Somriure Interior -SI- és una tècnica d’origen taoista, ideal si s’experimenta algun tipus de molèstia física o emocional (angoixa, ansietat, estrès, etc.) que ens ajudarà a transformar aquesta energia que ens condiciona negativament, amb el propòsit de sentir més i millor vitalitat.

Bàsicament el procediment consisteix a tancar els ulls, respirar profundament i recordar alguna cosa que ens fa sentir feliç, en calma o fins i tot, una situació que ens causi gràcia. Centrar-se en aquest sentiment de “bon rotllo” i, seguidament amb l’atenció posada en aquesta SI dirigir-la progressivament a cadascun dels òrgans del cos.
Es comença pels ulls, el nas i la boca, després es passa al cap, al coll i el clatell, a les extremitats superiors, al tòrax i a l’abdomen, després als genitals i d’allí als malucs, cuixes, cames i finalment els peus i els seus dits. Seguidament ingressem a l’interior del cos i ens dirigim al cervell, després a la gola, d’allí als pulmons, el cor, baixant als òrgans de l’abdomen (fetge, pàncrees, estómac, melsa, intestins, vesícula biliar, ronyons, bufeta i òrgans genitals interns). No és necessari atendre a la perfecció l’anatomia, solament hem de visualitzar l’òrgan i projectar aquesta SI. Contra més inquiets o alterada es trobi una zona, major ha de ser l’obstinació a posar-li la millor SI possible. Sense oblidar que, el somriure guaridor no és el forçat, sinó el genuí i honest.
Sabrem que la tècnica funciona quan percebem alguna sensació (formigueig, vibració, calor, etc.) diferent a l’àrea en la qual ens vam centrar ja que la SI, com a art taoista, es basa en el concepte del Qi (pronunciat Txí en mandarí estàndard). Un principi actiu que forma part de tot ésser viu i que es podria traduir com a essència, alè o flux vital d’energia fluint en cicles alterns d’energia positiva i negativa.
L’objectiu ideal és fer que aquesta energia circuli sense entrebancs, a través dels diversos meridians -canals energètics- que recorren el nostre cos amb el propòsit d’ajustar, mantenir i millorar la vitalitat i la salut, així com l’equilibri emocional i espiritual. Ja que, quan el Qi es bloqueja, excedeix o afebleix, ens desequilibrem i la nostra salut -física i mental- es deteriora.
De fet, aplicant la tècnica de la SI no farem res més que projectar aquesta energia tonificant a diferents parts del cos per donar-li massatge, ja que els òrgans interns responen a les nostres emocions. Així quan la ira, la tristesa i la por apareixen i persisteixen en les nostres vides poden arribar a bloquejar l’adequat fluir de l’energia, afectant la salut dels òrgans i de jo en general.
En canvi, quan somriem el cervell adquireix la sensació de satisfacció i emet vibracions positives en tot el cos. S’alliberen neurotransmissors com la dopamina i la serotonina, que ens ajuden a relaxar el cos, baixar la pressió arterial en actuar com un antidepressiu. Tampoc podem oblidar que el somriure augmentarà l’activitat de la glàndula tiroides, alleujant l’estrès, la qual cosa ens permetrà viure més i millor. De fet, quan brolla en nosaltres un somriure genuí una sensació de benestar i relaxació envaeix tot el nostre organisme. Tot un somriure que ens protegeix.

T’engresques a practicar-lo?Yin-Yang-symbolPd: El Taoisme és una antiga concepció molt àmplia i poc homogènia. No un sistema de creences si no més aviat una forma de viure i d’entendre el món, allunyat dels dogmes i que va originar nombroses tendències. Un moviment recollit en el Tao Te Ching, text datat aproximadament entre els segles  III i IV i assignat, no sense controvèrsia, a Lao Tse.
Per aquest autor, el Tao és un concepte esmunyedís ja que “el Tao del que es pot parlar no és el Tao veritable, el nom que pot nomenar-ho no és el nom veritable”. A més, com a l’escola cosmològica del Yin i Yang i probablement també influït per l’I Ching, tot funciona a força d’oposats. Oposats que són complementaris, ja que una afirmació implica també la seva negació, per això preferir una opció en detriment de la seva contrària és no entendre com funciona el flux ininterromput de les coses i la Natura.
Altres conceptes centrals són: el buit, la no-acció (Wu Wei), l’experiència espontània, etc.

 

1513942474318

Cicatrius… les del cos, el cor o les de l’ànima. Com les integrem en la nostra vida. Es converteixen en una excusa, en un sofriment que ens limita, en una raó o justificació…?

El kintsugi -video1- és una antiga tècnica japonesa per reparar objectes de ceràmica amb la resina de l’arbre de la laca i pols d’or. Una bufona destresa devenida en filosofia que planteja que els trencaments i reparacions formen part de la història de l’objecte i han de mostrar-se, incorporar-los en lloc d’ocultar- los. A més, fer-ho per embellir-ho, posant de manifest la seva transformació i història.

Que bonic traslladar aquesta visió, el kintsugi, video2- per mirar a l’ésser humà, per mirar-nos, principalment a la persona que sofreix i es trenca. Un trencament que no és la fi -seguim vius!-, si no l’inici d’alguna cosa nova, per explorar. Una oportunitat.

Tenim una opció, costosa sens dubte, però possible. Com apanyada costurera donar la benvinguda al trencat, deixar anar, i cosir amb tal destresa que l’embastat, no és que no es noti (no podem negar la ferida), si no que la enaltim i la embellim. Ressorgint, com fènix de les nostres cendres, per ocupar el nostre lloc al món, fins i tot tornar a ser algú integrat, compensat, útil, digne… no una joguina trencada, una resta.

Una ocasió que sorgeix d’una decidida motivació i voluntat individual de gestionar aquest procés amb la determinació de créixer. A més, amb l’acompanyament precís i adequat, convertir aquesta cicatriu en símbol de superació. Una experiència compartida i sanadora, no en una tara, crossa fins i tot identitat, de víctima.

Sense negar el trencat i el dolor, cicatritzar amb laca i or, encara que tal vegada només puguem posar una senzilla masilla. Fruit de treballar amb nosaltres mateixos i amb mestres que no pretenen modificar el que un és, negar el trencament, i tan sols acompanyar la persona perquè trobi, dins seu, el que precisa per gaudir amb plenitud, aquesta nova vegada.

Pura resiliència… ¡pura vida!