cropped-9b8c0d891207e261d97f24165c856ae11.jpg

Avui encara, quan llegim i escoltem la paraula hipnosi no ens podem estar de sentir quelcom d’inquietant. Ens crida l’atenció, ja que encara existeix molt de misteri, i fins i tot moltes idees errònies al voltant d’ella. Algunes es deuen al fet que durant segles l’accés que ha tingut el públic va ser mitjançant els espectacles i generalment associada a xerraires engalipadors, fenòmens paranormals, esotèrics i foscos. Imatge que encara perdura i ha fet que moltes persones tinguin por i siguin incrèdules, al pensar que la hipnosi és una farsa on hi ha truc i a la qual millor no apropar-se. La realitat és que, una cosa és la hipnosi d’espectacle i, una altra, l’ús de la hipnosi com a tècnica terapèutica dins d’un marc d’intervenció més gran.

Etimològicament, la paraula «hipnosi» del grec –hipnos, significa somni. Per això, la majoria de persones l’associen a quedar-se “com adormit”, encara que podem assegurar que és alguna cosa força diferent a estar adormit. Per la seva banda, la paraula «trance» del llatí –transire, significa transitar. Anar d’un lloc a un altre. De fet, en la majoria de processos d’hipnosi, sigui quin sigui el seu marc referencial, el propòsit és portar a la persona d’un estat de consciència a un altre. Ja que durant el trance hipnòtic s’està més receptiu a qualsevol estímul que en qualsevol altre estat de consciència. De fet, els estats de trance més útils terapèuticament són els que estem “més desperts” -més conscients de nosaltres- que, en un estat de vigília ordinari. L’hipnotitzat pot pensar, actuar i conduir-se igual o millor que en la quotidianitat, doncs la seva atenció és intensa i està lliure de distraccions.

No cal dir que la hipnosi -pràctica antiquíssima des dels orígens de la humanitat- té una llarga tradició en l’àmbit terapèutic i mèdic. Prenent-se com a precursor de la hipnosi moderna, a Anton Mesmer i el seu Magnestisme Animal, encara que va ser el psiquiatre nord-americà Milton Erickson, qui va redefinir i popularitzar, al segle XX, un tipus d’hipnosi totalment original.
Quan Erickson va iniciar el seu recorregut professional, el gran referent terapèutic era la psicoanàlisi, però ell no formava part de les seves files, com tampoc ho va fer del posterior moviment conductista. Per ell, el passat no era la clau per solucionar el conflicte. El passat no es pot canviar i, encara que es pugui explicar, el que es viu és l’avui. Per això, per Erickson fer hipnosi era abans de tot aprendre a observar i sintonitzar amb l’altre, a comprendre la seva visió del món sense recórrer a receptes, per això de manera pacient i minuciosa abordava cada persona i cada problema de forma única. “Un vestit fet a mesura”. Un model molt allunyat de la visió clàssica de la hipnosi, com un estat induït en el qual l’hipnotitzat accepta els «bons i encertats» suggeriments de l’hipnotitzador.
Tot i això, en aquesta teràpia força desestructurada (Hipnosi Ericksoniana, Hipnoterapia o Mètode Milton) podem trobar 4 idees fonamentals:

1- No tenir idees preconcebudes sobre el pacient. Aquest punt subratlla la importància de l’observació i permet fugir de l’estretor de la classificació clínica per centrar-se en l’univers del client.
2- Pretendre un canvi progressiu. La seva meta era aconseguir objectius concrets per a futurs pròxims. El terapeuta no pot aspirar a controlar tot el procés de canvi. Solament ho inicia i posteriorment, el client segueix el seu camí.
3- Establir el contacte amb el pacient en el seu propi terreny. Aquesta idea no solament té a veure amb la idea de sortir de la consulta i intervenir a casa del client. Té a veure també amb l’escolta i deixar a un costat les interpretacions, amb la finalitat de poder comprendre el seu món.
4- Crear situacions en les quals les persones s’adonin de la seva capacitat per modificar la seva manera de pensar, veure el món i actuar. Per Erickson era fonamental permetre al pacient reconèixer les seves capacitats i motivar-lo perquè exercís el canvi.

Per facilitar això, Erickson utilitzava magistralment la paraula amb la finalitat de crear confusió mentre s’estableix una suggestió directa. Utilitzava metàfores, contes i paradoxes per crear un estat de consciència diferent de l’habitual, l’anomenat estat alterat o modificat de consciència. Ja que al canviar l’estat de consciència s’amplien “els límits del mapa”, i és més fàcil accedir a nous recursos i noves perspectives del problema per ajudar al client a utilitzar les seves pròpies associacions mentals, records i potencials de vida per aconseguir les seves metes, propòsits i objectius. Habilitats i potencials que ja existeixen dins d’una persona però que romanen sense usar-se o poc desenvolupats per una falta d’entrenament o de comprensió.

Un procés on el terapeuta acuradament explora la individualitat del client per saber que aprenentatges de vida, experiències i destreses mentals estan disponibles per enfrontar el problema. Un plantejament principalment optimista i positiu que no s’enfoca a trobar la causa dels conflictes o traumes, sinó de connectar a l’individu amb els seus recursos i la seva motivació pel canvi. La idea és facilitar la transformació des de l’inconscient, perquè sigui el subjecte qui cerqui els recursos creatius dins seu i solucioni els seus problemes (addiccions, duels, depressió, ansietat, etc.). Res de missatges subliminars, perquè la intenció no és programar conductes.

Des del punt de vista psicoterapèutic actual i gràcies al llegat, entre altres, del doctor Erickson, des de fa molts anys que s’accepta la idea que el trance és un estat natural. Fins i tot necessari en l’ésser humà. Al llarg del dia experimentem diferents canvis en el nostre estat de consciència. Per exemple quan llegim un llibre, escoltem música o mantenim una agradable conversa, se’ns pot alterar la percepció espai-temps. Altres vegades ens quedem absorts contemplant una posta de Sol i la nostra ment balla entre el món intern i l’extern. L’exemple més evident de la idea de trance natural és el moment de adormir-se i el de despertar-se. Per tant, el trance no té gens d’estrany ni sobrenatural, al contrari, és un fenomen natural i necessari i la hipnosi és un model per poder evocar un trance en un moment donat per tractar d’aconseguir una fi: relaxació, connexió amb un mateix, concentració, aconseguir un objectiu, descansar profundament, deixar anar vells patrons, entrar en un estat creatiu per resoldre problemes, crear alguna cosa. Una tècnica que obté resultats en molt poques sessions en els tractaments de fòbies, ansietat, problemes amb l’autoestima, la consecució de metes, preparació per a esdeveniments, i molt, molt més.

Seguint la línia del descrit fins al moment, el terapeuta no necessita cap mena de màgia o poder sobrenatural per induir estats de trance i alterar la consciència de les persones. Simplement necessitarà saber com generar-ho en si mateix, perquè els estats es transmeten pel fenomen de la ressonància límbica. Això significa que és molt difícil relaxar o motivar al canvi a algú si tu no tens aquest estat abans. És el que es coneix com: You go first (Tu vas primer). En el fons, la hipnosi no deixa de ser un procés de comunicació i d’interacció que es dóna en un context determinat, i que com tal dependrà del que tinguin en el seu cap i del que facin les persones que formen part del procés.

Darrerament, en ple segle XXI, aquesta tècnica s’ha vist enriquida amb moltes aportacions, com la innovadora contribució de Stephen Gilligam i el seu trance generatiu. Un procés de flux creatiu que recull, integra i, inclòs transcendeix amb mestria les aportacions ericksonianes. Un model en el qual la ment conscient i la ment inconscient de la persona cooperen entre si per tal de teixir una consciència més elevada capaç d’operar un canvi transformacional. Més que un lloc on el terapeuta proporciona respostes i tècniques pel canvi, el trance generatiu és un espai on l’individu és capaç de crear la seva pròpia realitat connectant-se amb si mateix, amb el flux creatiu, amb els seus recursos per aconseguir una realització més plena de la seva identitat i dels seus objectius.
Assumint que el terapeuta empra més o menys adequadament totes aquestes variables i que el receptor està mitjanament obert al canvi, podríem dir que la hipnosi i el trance funcionen com a amplificadors o catalitzadors d’aquests processos. D’aquí la importància d’utilitzar aquesta poderosa eina juntament amb altres models d’intervenció que han estructurat el seu treball d’una manera reconeguda, com és la PNL (Programació Neuro-Lingüística) o la Teràpia Breu Estratègica.
Per finalitzar, cal dir que ni  la hipnosi ni el trance generatiu són una panacea però el que sí que és cert que es poden aconseguir canvis gairebé miraculosos. No obstant això, per produir aquests “prodigis” el mateix individu ha de reconèixer i activar dins seu aquest potencial transformacional, curatiu i de canvi. Creure és crear.


1461170793316La compassió (del llatí cumpassio, traducció del vocable grec sympathia, literalment «sofrir junts»), és un sentiment humà que implica l’acolliment del sofriment de l’altre i el desig d’alleujar-ho, reduir-ho o eliminar-ho.

Un sentiment que, més enllà de la seva vinculació amb les religions, proporciona com l’evidència científica constata, provats beneficis per a la nostra salut emocional, física i mental (Veure el protocol “Terapia de compasión basada en los estilos de apego”, de Javier García Campayo, director de l’equip de recerca Mindfulness y Compasión de la Universidad de Zaragoza).
Un sentiment que moltes vegades s’ha associat amb connotacions negatives fins i tot ofensives, encara que crec pertinent llevar a aquest vocable aquesta percepció de llàstima i atorgar-li la consideració d’allò més lloable i bonic, exemplar i sublim de la nostra condició humana. Amor en la seva pura accepció, amor que sana.
Aclarir que la compassió és més que l’empatia, que és la capacitat d’entendre intel·lectualment la conducta i els sentiments de l’altre i també, una mica més que la simpatia o la reacció que ens porta a sentir l’emoció que està sentint l’altre. La compassió exigeix que ens adonem del sofriment i, malgrat els sentiments i pensaments negatius que podem sentir, comprometre’ns en l’ajuda del que pateix.
Dir que, encara que tots exercim cert grau de compassió aquesta és generalment parcial. Amb els nostres familiars i amics és més fàcil encara que ens resulta més difícil amb els desconeguts i les persones que ens resulten desagradables. Ni que dir amb els quals considerem els nostres enemics! A més, és més fàcil sentir compassió pels éssers el sofriment dels quals és evident, encara que no tant pels quals gaudeixen de millor posició o pels quals cometen accions nocives.
No obstant, hi ha un aspecte que no podem obviar: la compassió ben entesa comença per un mateix i això que podria semblar egoista, no ho és.
Normalment som tan orgullosos que no ens permetem ensopegar, per això la compassió comença per acceptar el que som i experimentar l’amabilitat cap a les errades i les incompetències pròpies, donant-nos l’oportunitat d’aprendre d’aquestes.
Encara que acceptar-nos com som, no jutjar-nos, no vol dir no ser conscients que alguna cosa hem de fer. Al contrari, des de la sinceritat del que hi ha abordar i elaborar allò que ens limita (malaltia, pors, ansietats, addiccions, etc.). Si comprens això podràs entendre la compassió cap als altres, doncs donaràs als altres el que et dónes a tu mateix. Per ventura pots donar allò que no tens? Si no puc ser compassiu amb mi mateix, com puc ser-ho amb els altres?
Com planteja la doctora Kristin Neff es precisen tres elements en la autocompassió: 1-Self-kindness, tractar-se a un mateix amb amabilitat i afecte en lloc de criticar-se amb duresa. 2-Adonar-nos de la interdependència i interconnexió de tots els éssers. Desenvolupar un sentit d’humanitat que reconegui que la imperfecció és alguna cosa característic de l’experiència humana i, 3-La consciència plena o mindfulness. Ser conscients que participem de les llums i ombres de qualsevol ésser humà ens permet posar en perspectiva el nostre sofriment i considerar la part de responsabilitat que tenim en ell. Experimentar el moment present sense sobre-identificar-nos amb les pròpies emocions. Un estat mental obert i receptiu en el qual observo les meves sensacions i pensaments sense tractar de suprimir-los, engrandir-los o deixar-me arrossegar per ells. Tot això, sense caure en el victimisme o la auto-indulgencia.
Recordar que Pema Chödron parla també de la “compassió idiota”. Una tendència a donar als altres el que ells reclamen perquè no pots tolerar veure’ls sofrir. No els estas donant el que precisen, estàs fugint de la sensació de no poder veure’ls sofrir. Dit d’una altra forma, ho estàs fent per tu, no per ells.
Finalment vull ressenyar que, la por a actuar compassivament és una de les barreres que trobem per desenvolupar-la. Temor a mostrar compassió perquè pensem que és de febles, perquè creiem que atempta contra la nostra identitat o perquè desperta en nosaltres emocions negatives insuportables. Perquè sentim inquietud o ràbia a deixar-nos cuidar, perquè pensem que no ens la mereixem. Perquè atempta contra els nostres interessos o contra els del grup al que pertanyem, etc. En definitiva, un fruit enverinat del que es coneix com una criança sense inclinació segura. Quan, com bé expressa la psicopedagoga Fanny Libertun: “la compassió no és un luxe, és una necessitat per al nostre benestar, capacitat de recuperació i supervivència”.
Més enllà de eros (desig) i philia (amistat) ens trobem amb àgape, una transformadora experiència en la qual l’amant només té en compte el benestar de l’ésser estimat. Tres tipus d’amor, des de la dimensió més física a la més espiritual. Tres expressions que com escriu el psicòleg Walter Riso: “només en la presència activa i interrelacionada del desig, l’amistat i la compassió, l’amor es realitza. L’amor incomplet dol i emmalalteix”.

Sigui com sigui, la nostra existència com a humanitat i també com a individus milloraria considerablement si conreéssim la compassió una miqueta cada dia i, especialment si aconseguíssim ampliar l’àmbit d’aquesta fins a abastar, sense excepció, a tots els éssers sensibles.

Pd: Aquí tens un enllaç per descarregar-te el capítol 8 del libre ‘Mindfulness y compasión’.  del Dr. Javier García Campayo.


buddha-2920454_960_720 (2)El
Somriure Interior -SI- és una tècnica d’origen taoista, ideal si s’experimenta algun tipus de molèstia física o emocional (angoixa, ansietat, estrès, etc.) que ens ajudarà a transformar aquesta energia que ens condiciona negativament, amb el propòsit de sentir més i millor vitalitat.

Bàsicament el procediment consisteix a tancar els ulls, respirar profundament i recordar alguna cosa que ens fa sentir feliç, en calma o fins i tot, una situació que ens causi gràcia. Centrar-se en aquest sentiment de “bon rotllo” i, seguidament amb l’atenció posada en aquesta SI dirigir-la progressivament a cadascun dels òrgans del cos.
Es comença pels ulls, el nas i la boca, després es passa al cap, al coll i el clatell, a les extremitats superiors, al tòrax i a l’abdomen, després als genitals i d’allí als malucs, cuixes, cames i finalment els peus i els seus dits. Seguidament ingressem a l’interior del cos i ens dirigim al cervell, després a la gola, d’allí als pulmons, el cor, baixant als òrgans de l’abdomen (fetge, pàncrees, estómac, melsa, intestins, vesícula biliar, ronyons, bufeta i òrgans genitals interns). No és necessari atendre a la perfecció l’anatomia, solament hem de visualitzar l’òrgan i projectar aquesta SI. Contra més inquiets o alterada es trobi una zona, major ha de ser l’obstinació a posar-li la millor SI possible. Sense oblidar que, el somriure guaridor no és el forçat, sinó el genuí i honest.
Sabrem que la tècnica funciona quan percebem alguna sensació (formigueig, vibració, calor, etc.) diferent a l’àrea en la qual ens vam centrar ja que la SI, com a art taoista, es basa en el concepte del Qi (pronunciat Txí en mandarí estàndard). Un principi actiu que forma part de tot ésser viu i que es podria traduir com a essència, alè o flux vital d’energia fluint en cicles alterns d’energia positiva i negativa.
L’objectiu ideal és fer que aquesta energia circuli sense entrebancs, a través dels diversos meridians -canals energètics- que recorren el nostre cos amb el propòsit d’ajustar, mantenir i millorar la vitalitat i la salut, així com l’equilibri emocional i espiritual. Ja que, quan el Qi es bloqueja, excedeix o afebleix, ens desequilibrem i la nostra salut -física i mental- es deteriora.
De fet, aplicant la tècnica de la SI no farem res més que projectar aquesta energia tonificant a diferents parts del cos per donar-li massatge, ja que els òrgans interns responen a les nostres emocions. Així quan la ira, la tristesa i la por apareixen i persisteixen en les nostres vides poden arribar a bloquejar l’adequat fluir de l’energia, afectant la salut dels òrgans i de jo en general.
En canvi, quan somriem el cervell adquireix la sensació de satisfacció i emet vibracions positives en tot el cos. S’alliberen neurotransmissors com la dopamina i la serotonina, que ens ajuden a relaxar el cos, baixar la pressió arterial en actuar com un antidepressiu. Tampoc podem oblidar que el somriure augmentarà l’activitat de la glàndula tiroides, alleujant l’estrès, la qual cosa ens permetrà viure més i millor. De fet, quan brolla en nosaltres un somriure genuí una sensació de benestar i relaxació envaeix tot el nostre organisme. Tot un somriure que ens protegeix.

T’engresques a practicar-lo?Yin-Yang-symbolPd: El Taoisme és una antiga concepció molt àmplia i poc homogènia. No un sistema de creences si no més aviat una forma de viure i d’entendre el món, allunyat dels dogmes i que va originar nombroses tendències. Un moviment recollit en el Tao Te Ching, text datat aproximadament entre els segles  III i IV i assignat, no sense controvèrsia, a Lao Tse.
Per aquest autor, el Tao és un concepte esmunyedís ja que “el Tao del que es pot parlar no és el Tao veritable, el nom que pot nomenar-ho no és el nom veritable”. A més, com a l’escola cosmològica del Yin i Yang i probablement també influït per l’I Ching, tot funciona a força d’oposats. Oposats que són complementaris, ja que una afirmació implica també la seva negació, per això preferir una opció en detriment de la seva contrària és no entendre com funciona el flux ininterromput de les coses i la Natura.
Altres conceptes centrals són: el buit, la no-acció (Wu Wei), l’experiència espontània, etc.

 

1513942474318

Cicatrius… les del cos, el cor o les de l’ànima. Com les integrem en la nostra vida. Es converteixen en una excusa, en un sofriment que ens limita, en una raó o justificació…?

El kintsugi -video1- és una antiga tècnica japonesa per reparar objectes de ceràmica amb la resina de l’arbre de la laca i pols d’or. Una bufona destresa devenida en filosofia que planteja que els trencaments i reparacions formen part de la història de l’objecte i han de mostrar-se, incorporar-los en lloc d’ocultar- los. A més, fer-ho per embellir-ho, posant de manifest la seva transformació i història.

Que bonic traslladar aquesta visió, el kintsugi, video2- per mirar a l’ésser humà, per mirar-nos, principalment a la persona que sofreix i es trenca. Un trencament que no és la fi -seguim vius!-, si no l’inici d’alguna cosa nova, per explorar. Una oportunitat.

Tenim una opció, costosa sens dubte, però possible. Com apanyada costurera donar la benvinguda al trencat, deixar anar, i cosir amb tal destresa que l’embastat, no és que no es noti (no podem negar la ferida), si no que la enaltim i la embellim. Ressorgint, com fènix de les nostres cendres, per ocupar el nostre lloc al món, fins i tot tornar a ser algú integrat, compensat, útil, digne… no una joguina trencada, una resta.

Una ocasió que sorgeix d’una decidida motivació i voluntat individual de gestionar aquest procés amb la determinació de créixer. A més, amb l’acompanyament precís i adequat, convertir aquesta cicatriu en símbol de superació. Una experiència compartida i sanadora, no en una tara, crossa fins i tot identitat, de víctima.

Sense negar el trencat i el dolor, cicatritzar amb laca i or, encara que tal vegada només puguem posar una senzilla masilla. Fruit de treballar amb nosaltres mateixos i amb mestres que no pretenen modificar el que un és, negar el trencament, i tan sols acompanyar la persona perquè trobi, dins seu, el que precisa per gaudir amb plenitud, aquesta nova vegada.

Pura resiliència… ¡pura vida!