La compassió


1461170793316La compassió (del llatí cumpassio, traducció del vocable grec sympathia, literalment «sofrir junts»), és un sentiment humà que implica l’acolliment del sofriment de l’altre i el desig d’alleujar-ho, reduir-ho o eliminar-ho.

Un sentiment que, més enllà de la seva vinculació amb les religions, proporciona com l’evidència científica constata, provats beneficis per a la nostra salut emocional, física i mental (Veure el protocol “Terapia de compasión basada en los estilos de apego”, de Javier García Campayo, director de l’equip de recerca Mindfulness y Compasión de la Universidad de Zaragoza).
Un sentiment que moltes vegades s’ha associat amb connotacions negatives fins i tot ofensives, encara que crec pertinent llevar a aquest vocable aquesta percepció de llàstima i atorgar-li la consideració d’allò més lloable i bonic, exemplar i sublim de la nostra condició humana. Amor en la seva pura accepció, amor que sana.
Aclarir que la compassió és més que l’empatia, que és la capacitat d’entendre intel·lectualment la conducta i els sentiments de l’altre i també, una mica més que la simpatia o la reacció que ens porta a sentir l’emoció que està sentint l’altre. La compassió exigeix que ens adonem del sofriment i, malgrat els sentiments i pensaments negatius que podem sentir, comprometre’ns en l’ajuda del que pateix.
Dir que, encara que tots exercim cert grau de compassió aquesta és generalment parcial. Amb els nostres familiars i amics és més fàcil encara que ens resulta més difícil amb els desconeguts i les persones que ens resulten desagradables. Ni que dir amb els quals considerem els nostres enemics! A més, és més fàcil sentir compassió pels éssers el sofriment dels quals és evident, encara que no tant pels quals gaudeixen de millor posició o pels quals cometen accions nocives.
No obstant, hi ha un aspecte que no podem obviar: la compassió ben entesa comença per un mateix i això que podria semblar egoista, no ho és.
Normalment som tan orgullosos que no ens permetem ensopegar, per això la compassió comença per acceptar el que som i experimentar l’amabilitat cap a les errades i les incompetències pròpies, donant-nos l’oportunitat d’aprendre d’aquestes.
Encara que acceptar-nos com som, no jutjar-nos, no vol dir no ser conscients que alguna cosa hem de fer. Al contrari, des de la sinceritat del que hi ha abordar i elaborar allò que ens limita (malaltia, pors, ansietats, addiccions, etc.). Si comprens això podràs entendre la compassió cap als altres, doncs donaràs als altres el que et dónes a tu mateix. Per ventura pots donar allò que no tens? Si no puc ser compassiu amb mi mateix, com puc ser-ho amb els altres?
Com planteja la doctora Kristin Neff es precisen tres elements en la autocompassió: 1-Self-kindness, tractar-se a un mateix amb amabilitat i afecte en lloc de criticar-se amb duresa. 2-Adonar-nos de la interdependència i interconnexió de tots els éssers. Desenvolupar un sentit d’humanitat que reconegui que la imperfecció és alguna cosa característic de l’experiència humana i, 3-La consciència plena o mindfulness. Ser conscients que participem de les llums i ombres de qualsevol ésser humà ens permet posar en perspectiva el nostre sofriment i considerar la part de responsabilitat que tenim en ell. Experimentar el moment present sense sobre-identificar-nos amb les pròpies emocions. Un estat mental obert i receptiu en el qual observo les meves sensacions i pensaments sense tractar de suprimir-los, engrandir-los o deixar-me arrossegar per ells. Tot això, sense caure en el victimisme o la auto-indulgencia.
Recordar que Pema Chödron parla també de la “compassió idiota”. Una tendència a donar als altres el que ells reclamen perquè no pots tolerar veure’ls sofrir. No els estas donant el que precisen, estàs fugint de la sensació de no poder veure’ls sofrir. Dit d’una altra forma, ho estàs fent per tu, no per ells.
Finalment vull ressenyar que, la por a actuar compassivament és una de les barreres que trobem per desenvolupar-la. Temor a mostrar compassió perquè pensem que és de febles, perquè creiem que atempta contra la nostra identitat o perquè desperta en nosaltres emocions negatives insuportables. Perquè sentim inquietud o ràbia a deixar-nos cuidar, perquè pensem que no ens la mereixem. Perquè atempta contra els nostres interessos o contra els del grup al que pertanyem, etc. En definitiva, un fruit enverinat del que es coneix com una criança sense inclinació segura. Quan, com bé expressa la psicopedagoga Fanny Libertun: “la compassió no és un luxe, és una necessitat per al nostre benestar, capacitat de recuperació i supervivència”.
Més enllà de eros (desig) i philia (amistat) ens trobem amb àgape, una transformadora experiència en la qual l’amant només té en compte el benestar de l’ésser estimat. Tres tipus d’amor, des de la dimensió més física a la més espiritual. Tres expressions que com escriu el psicòleg Walter Riso: “només en la presència activa i interrelacionada del desig, l’amistat i la compassió, l’amor es realitza. L’amor incomplet dol i emmalalteix”.

Sigui com sigui, la nostra existència com a humanitat i també com a individus milloraria considerablement si conreéssim la compassió una miqueta cada dia i, especialment si aconseguíssim ampliar l’àmbit d’aquesta fins a abastar, sense excepció, a tots els éssers sensibles.

Pd: Aquí tens un enllaç per descarregar-te el capítol 8 del libre ‘Mindfulness y compasión’.  del Dr. Javier García Campayo.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s